dimecres, 15 d’abril de 2009

Consigna 4

Hay que dejarse crecer las uñas durante quince días. Entonces, qué grato resulta arrebatar brutalmente de su lecho a un niño que aún no tiene vello sobre el labio superior y, con los ojos muy abiertos, hacer como si se le pasara suavemente la mano por la frente, llevando hacia atrás sus hermosos cabellos. Inmediatamente después, en el momento en que menos lo espera, hundir las largas uñas en su tierno pecho, pero evitando que muera, pues si murieran, no contaríamos más adelante con el aspecto de sus miserias. Luego se le sorbe la sangre lamiendo sus heridas, y durante ese tiempo, que debería tener la duración de la eternidad, el niño llora. No hay nada tan agradable como su sangre, obtenida del modo que acabo de referir, y bien caliente todavía, a no ser por sus lágrimas, amargas como la sal. Hombre, ¿nunca has probado el sabor de tu sangre, cuando por accidente te has cortado un dedo? Es deliciosa ¿no es cierto?, porque no tiene ningún sabor. Además, ¿no recuerdas el día que, en medio de lúgubres reflexiones, llevabas la mano formando una concavidad hasta tu rostro enfermizo empapado por algo que caía de tus ojos; la cual mano se dirigía luego fatalmente hacia la boca que bebía a largos sorbos, en esa copa trémula, como los dientes del alumno que mira de soslayo a aquel que nació para oprimirlo, las lágrimas? Son deliciosas, ¿no es cierto?, porque tienen el sabor del vinagre. Se dirían las lágrimas de la que ama apasionadamente; pero las lágrimas del niño dan más placer al paladar.

Canto I
Los Cantos de Maldolor
Conde de Lautréamont

dijous, 9 d’abril de 2009

¿Alguna vez has pensado...?

El mal que anida en todos los corazones no repta sino que se eleva erguido de orgullo y gozo por su poder en algunos momentos de perfecta lucidez espasmódica, de luminosa revelación orgásmica. El dolor es para él un experimento, un ensayo error, una x de la ecuación, una parte más del problema, siendo el problema no la x de la ecuación sino que no hay solución, que la ecuación es infinita, una cadena infinita en uno de cuyos eslabones estamos atrapados; sin por ello perder movimiento alguno. Es un eslabón líquido que nos hace creer que nuestros movimientos epilépticos y esquizoides son libres, que nosotros tenemos capacidad de decisión, que escogemos, es tan inteligente que nos hace creer que existe el libre albedrío. Ilusos. Y la x sigue ahí. Pero repito, la x no es el problema, no, no lo es. No, no lo es. No. No

¿Alguna vez has pensado en clavarle el cuchillo que tienes a tu derecha en la sien a la persona que tienes más cerca y ver cómo grita como un cerdo y se desangra como una bota de vino? Y mientras tú lo ves como sigue deglutiendo, como traga y bebe, y no se desangra, y ni tan siquiera sospecha lo cerca que ha estado del dolor más auténticamente sublime que haya sentido jamás, porque no lo has hecho, pero lo has pensado, sí, sí sí... lo has pensado sí...

¿Alguna vez has pensado mientras ibas en el metro en patearle la oreja a la persona que tienes enfrente y que se está quedando dormida? ¿No? ¿Seguro? ¿No me mientes? Y mientras él mira para todos lados para ver de dónde le ha caído el meteorito, tú te bajas en la siguiente y a esperar, que ya vendrán otros...

¿Alguna vez has pensado yendo a más de ciento veinte por la autopista qué pasaría si dieses un volantazo, solamente porque se te acaba de pasar por la cabeza, eso es suficiente, lo has pensado y lo haces, y te ves en el coche dando vueltas de campana hasta que te estrellas contra otro coche? Y el amasijo de hierros y cristales y plástico y la carne húmeda y caliente atrapada, sudando y gritando como sólo la carne puede hacer, y tú parpadeando, parpadeando, y sintiendo los músculos, y la sangre viajando por todo el vacío espacial de tus entrañas y más allá, y los zapatos, y las llaves de casa clavadas en la cadera...

¿Alguna vez has pensado que te caes a un río de lava, y toda tu piel se funde con el magma. Y no arde porque ahora es líquida. Y te imaginas que abres los ojos y el fluido incandescente te penetra hsta el cerebro a través de las cuencas ya vacías y abres la boca para gritar pero no sale nada de tu garganta, solo líquido, porque lo que ocurre es que las llamas fluidas de la lava te resquebrajan hasta el alma mientras descienden hasta tu estómago y allí se encuentran con el líquido ardienterojizo que ha penetrado desde la piel? ¿Has pensado en eso alguna vez? ¿No? Pues piénsalo. Piénsalo e imagínate todo ese dolor, en tu piel, en las cuencas de tus ojos, bajando por tu garganta. ¿Puedes?

Y la x no es es problema, repito, no es el problea, noe. lema.... nono lx noeses ellema la reto... pipretoi, onononoooo, pienlose, elso............... lacahume arneeeeeee.. sísísíssssssssssss.. ygritaygrita....... lasanlavagre........................................................ sí.

diumenge, 15 de març de 2009

consigna 3

el Pare Noel / l'home del sac

dissabte, 14 de març de 2009

El terror dins de casa


Nombroses pel·lícules de terror, llegendes urbanes, somnis de mitjanit i temors ocults que no ens volem confessar a nosaltres mateixos ens informen i avisen que no hem de confiar en paios amb barbes blanques i llargues i que entren per les xemeneies.
Un sac ple de joguines (d'on les treu? explotació laboral dels seus follets? les roba dels altres nens? I si no són joguines?); treball nocturn (quan tots els nens dormen les seves dolces esperances de futur, quan més fàcil és atacar-los desprevinguts i indefensos); barbes benfrondoses y canoses (per ocultar què? cicatrius dels nens que s'han defensat fins al final?); Una panxa ben rodona y plena (treballant només un cop l'any no és estrany, però què menja per estar tan formós, amb el fred que fa a Lapònia?); Un vestit vermell (hortera? per no ser atropellat pels camells dels tres de l'orient? per la coca-cola? per que no es vegin les taques de sang de les seves víctimes?); Una rillota burda i estúpida (hoh-hoh-hoh... qui collons riu així?)... I així moltes altres característiques que fan del pare noel un ésser més aviat sospitós...
En el fons el que ens fa por del pare noel és el mateix que del pallasso de It. Aquella afabilitat fictícia, aquella foscor brunyida amagada darrere l'aparença còmica i amical...
Cthulhu, Alien, la Medussa, Pinhead, la Cosa, ens donen el calfred del desconegut, de la foscor en estat pur, del forat negre engolidor entre les estrelles que s'apaguen més enllà de la nostra galàxia.
Però Santa Claus i el pallasso d'It i la nau espaial de 2001 ens donen el calfred de l'unheimlich, d'allò conegut i proper, però de doble cara, allò que creiem conèixer, però que se'ns escapa, allò que fa que mirem de reüll al nou veí quan puja amb nosaltres a l'ascensor, tement que en el fons, tan simpàtic i afable com sembla, practiqui rites incomprensibles per nosaltres, formi part de societats secretes que volen dominar el món des de les catacombes de l'esperit... Allò conegut i proper, tan conegut i proper que no volem ni mirar-nos a nosaltres mateixos, i deixem que siguin els somnis i les drogues els que ens deixin un tast d'aquest altre món, d'aquest altre jo magmàtic incontrolable que ens fa por... perquè ens agradaria poder-lo conèixer, sentir-lo de dia també, a la llum del sol, no un jeckyl i Hyde sinó un jeckylhyde que ens permetés fer totes aquelles aventures espirituals i vitals que no ens atrevim.

dimarts, 3 de març de 2009

El verb "portar"

L'home del sac és baix com un champiñón. El pare Nadal és rechoncho i un poc vacilón. Les seves respectives feines estan relacionades. Un s'emporta els nens que es porten malament i l'altre porta regals als nens que es porten bé. Però el que realment ens preocupa és: què farien aquests dos personatges sense el verb portar? L'home del sac podria robar els nens que fessin dolenteries, o segrestar els nens que fan enfadar els pares, o agafar els nens que no compleixen les normes. Però sona a delinqüent o a boletaire. El pare Nadal podria deixar els regals als nens que han sigut bons, o transportar fins les cases dels bons jans els regals requerits, o cumplir els seus designis com a missatger de cars presents. Però sona a destí o a transportista. Els regals es porten, els nens s'emporten. Els regals se'ls emporten els nens que importen mà d'obra barata i que exporten il·lusió que no es porta gaire a països amb poca renta, amb la qual cosa es produeix stock il·lusori, que s'incinera o es porta amb camions de residus als llocs on viuen els nens amb poc stock i es fan grans muntanyes de merda il·lusòria i grans núvols d'aire il·lusori. I algun nen puja fins al cim sota els núvols bruts amb els peus, un nen que no creu que mai ningú li porti res i que com a molt se l'emportarà alguna guerra o alguna fam o la sida però que té la il·lusió d'arribar al cim i ho fa. Cada cop que fem un cim fem un gol a l'stock: stock 0, escalador 1.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Consigna 2: Deserts

Somos desiertos, pero desiertos poblados de tribus, de faunas, de floras. Empleamos el tiempo en colocar esas tribus, en disponerlas de otra forma, en eliminar algunas, en hacer prosperar otras. Pero todas esas poblaciones, todas esas muchedumbres, no impiden el desierto, que es nuestra ascesis misma; al contrario, lo habitan, pasan por él, sobre él. (...). El desierto, la experimentación con uno mismo, es nuestra única identidad, la única posibilidad para todas las combinaciones que nos habitan.

Gilles Deleuze

dilluns, 2 de febrer de 2009

Salobre

M'aguaita el repicar d'un cisell
que sotja nòmades projectats al buit.
Un home
enmascarat, de pell bruna, empunya
l'escarpet i fa saltar bocincs
blancs de sal. Insistent, disminueix la pilastra.
Minvant. Minvant.
Busco de llepar el terra cercant entre les esquerdes
l'aresta que em retorni a la calor d'un cos esquerp
ple també
d'arestes agrestes.
Atissada pels vents, sense equilibri
la meva llengua no s'hi atança prou.
Però de cop, caic i clavo
les ungles a la sal
i llepo
i sóc sal, i la sal sóc jo
desaparegut l'estrany de pell bruna
l'esgarrifança pel fàstic i el gust
de sentir
que esdevinc salobre.

diumenge, 1 de febrer de 2009

SOM (no hem de tenir por)

Dedicat a Jessica

Som l'espill esquinçat de l'infinit
que cerca en una foscor sense tornaveu
els bocins que el reflexteixin.

Som la necessària contingència
de l'eterna cadena
d'infinites combinacions
que ens uneix sense remei.

Som els fragments del trencaclosques
de l'existència
sense resposta.

Som la tribu del desert sense sorra
que sota un cel
llunyà i indiferent
fa de la llibertat
necessitat
i amb el seu solc nòmada
fa sorra però no petjades.

Som els nusos dels fràgils fils
de la teranyina sense fi
que tots junts filem
des del nostre racó.

Som la remor dels nostres avantpassats
que en els nostres gestos i les nostres mirades
són testimonis del seu futur.

Som els records dels nostres fills
i ens han d'oblidar
per poder habitar.


No hem de tenir por
de la foscor
no hem de tèmer
l'oblit.
Només hem de filar els fils
i mai serem sols.

dilluns, 19 de gener de 2009

Fragment èpic d'un poema no escrit sobre la pell

Estant en contacte, el lloc més desert posa en marxa
els vasos comunicants de l’ànima i la superfície roent
s’omple de les deixalles de mil formigues barallades.
Al teatre d’operacions hi suren aspectes coneguts
i d’altres que mai seran etiquetats, ni tan sols seran besats
per descuit una nit freda, colpejada pels xiulets de sorra.
S’evaporen els humors dels menys heroics. Les quimeres
floten, són estels a ras de terra que, maldestres,
no aconseguim d’envolar per manca de brisa i set i son,
i tot un devessall de tensions que aixequen penons
múscul endins, disposades a batalla, fent enrenou:
Ara toquen corns de guerra i colpegen els escuts arrancant
el trot dels seus corsers, cridant contra el salobre record.


Una tropa racional que s’alimenta de cristalls de rosada,
disposada a malviure sobre el tapís de dunes vermelles
per imposar l’oblit als tres cents malvats amagats en coves
prop d’aquí, no sé on, però sempre a l’aguait, a l’encalç
dels nobles propòsits, a punt, altre cop, de fer seu el cos.
Col·lisiona l’astre contra terra i s’incendien els valors;
que la moral duu massa errors i prop de la desgràcia
colgada es troba i s’adorm amb l’orella parada al miler
de rumors que la tornen esclava de la nit i de la por.
El conspicu brunzit d’èlitres amenaça la carn dels bons
sentiments que tenien els invasors d’aquesta gegantina
massa inert d’esmicolats sentiments atàvics. La set s’imposa.


Una miríada de grutes capil·lars frenèticament solcada
per la vida invertebrada dels sentits anima la pell
amb una història que s’expressa en freqüències hertzianes,
però a vegades, amb voluntat, podem trobar també
en petits pots transparents de música congelada.
Els rèptils s’han fet amb els turons de les àrides regions
plenes de signes atzarosament col·locats, cristal·litzant
el sentit. Les vívores s’alimenten del sentit dels verbs;
formacions salines que els confereixen la capacitat de
moviment. Sibil·la, sibil·la! Oh bífida llengua, remou
els sentiments dels mamífers absurds, i atreu-los al jaç
de mort on els esperen els nostres famolencs aparells.