diumenge, 15 de març del 2009

consigna 3

el Pare Noel / l'home del sac

dissabte, 14 de març del 2009

El terror dins de casa


Nombroses pel·lícules de terror, llegendes urbanes, somnis de mitjanit i temors ocults que no ens volem confessar a nosaltres mateixos ens informen i avisen que no hem de confiar en paios amb barbes blanques i llargues i que entren per les xemeneies.
Un sac ple de joguines (d'on les treu? explotació laboral dels seus follets? les roba dels altres nens? I si no són joguines?); treball nocturn (quan tots els nens dormen les seves dolces esperances de futur, quan més fàcil és atacar-los desprevinguts i indefensos); barbes benfrondoses y canoses (per ocultar què? cicatrius dels nens que s'han defensat fins al final?); Una panxa ben rodona y plena (treballant només un cop l'any no és estrany, però què menja per estar tan formós, amb el fred que fa a Lapònia?); Un vestit vermell (hortera? per no ser atropellat pels camells dels tres de l'orient? per la coca-cola? per que no es vegin les taques de sang de les seves víctimes?); Una rillota burda i estúpida (hoh-hoh-hoh... qui collons riu així?)... I així moltes altres característiques que fan del pare noel un ésser més aviat sospitós...
En el fons el que ens fa por del pare noel és el mateix que del pallasso de It. Aquella afabilitat fictícia, aquella foscor brunyida amagada darrere l'aparença còmica i amical...
Cthulhu, Alien, la Medussa, Pinhead, la Cosa, ens donen el calfred del desconegut, de la foscor en estat pur, del forat negre engolidor entre les estrelles que s'apaguen més enllà de la nostra galàxia.
Però Santa Claus i el pallasso d'It i la nau espaial de 2001 ens donen el calfred de l'unheimlich, d'allò conegut i proper, però de doble cara, allò que creiem conèixer, però que se'ns escapa, allò que fa que mirem de reüll al nou veí quan puja amb nosaltres a l'ascensor, tement que en el fons, tan simpàtic i afable com sembla, practiqui rites incomprensibles per nosaltres, formi part de societats secretes que volen dominar el món des de les catacombes de l'esperit... Allò conegut i proper, tan conegut i proper que no volem ni mirar-nos a nosaltres mateixos, i deixem que siguin els somnis i les drogues els que ens deixin un tast d'aquest altre món, d'aquest altre jo magmàtic incontrolable que ens fa por... perquè ens agradaria poder-lo conèixer, sentir-lo de dia també, a la llum del sol, no un jeckyl i Hyde sinó un jeckylhyde que ens permetés fer totes aquelles aventures espirituals i vitals que no ens atrevim.

dimarts, 3 de març del 2009

El verb "portar"

L'home del sac és baix com un champiñón. El pare Nadal és rechoncho i un poc vacilón. Les seves respectives feines estan relacionades. Un s'emporta els nens que es porten malament i l'altre porta regals als nens que es porten bé. Però el que realment ens preocupa és: què farien aquests dos personatges sense el verb portar? L'home del sac podria robar els nens que fessin dolenteries, o segrestar els nens que fan enfadar els pares, o agafar els nens que no compleixen les normes. Però sona a delinqüent o a boletaire. El pare Nadal podria deixar els regals als nens que han sigut bons, o transportar fins les cases dels bons jans els regals requerits, o cumplir els seus designis com a missatger de cars presents. Però sona a destí o a transportista. Els regals es porten, els nens s'emporten. Els regals se'ls emporten els nens que importen mà d'obra barata i que exporten il·lusió que no es porta gaire a països amb poca renta, amb la qual cosa es produeix stock il·lusori, que s'incinera o es porta amb camions de residus als llocs on viuen els nens amb poc stock i es fan grans muntanyes de merda il·lusòria i grans núvols d'aire il·lusori. I algun nen puja fins al cim sota els núvols bruts amb els peus, un nen que no creu que mai ningú li porti res i que com a molt se l'emportarà alguna guerra o alguna fam o la sida però que té la il·lusió d'arribar al cim i ho fa. Cada cop que fem un cim fem un gol a l'stock: stock 0, escalador 1.