Fragment èpic d'un poema no escrit sobre la pell

Estant en contacte, el lloc més desert posa en marxa
els vasos comunicants de l’ànima i la superfície roent
s’omple de les deixalles de mil formigues barallades.
Al teatre d’operacions hi suren aspectes coneguts
i d’altres que mai seran etiquetats, ni tan sols seran besats
per descuit una nit freda, colpejada pels xiulets de sorra.
S’evaporen els humors dels menys heroics. Les quimeres
floten, són estels a ras de terra que, maldestres,
no aconseguim d’envolar per manca de brisa i set i son,
i tot un devessall de tensions que aixequen penons
múscul endins, disposades a batalla, fent enrenou:
Ara toquen corns de guerra i colpegen els escuts arrancant
el trot dels seus corsers, cridant contra el salobre record.


Una tropa racional que s’alimenta de cristalls de rosada,
disposada a malviure sobre el tapís de dunes vermelles
per imposar l’oblit als tres cents malvats amagats en coves
prop d’aquí, no sé on, però sempre a l’aguait, a l’encalç
dels nobles propòsits, a punt, altre cop, de fer seu el cos.
Col·lisiona l’astre contra terra i s’incendien els valors;
que la moral duu massa errors i prop de la desgràcia
colgada es troba i s’adorm amb l’orella parada al miler
de rumors que la tornen esclava de la nit i de la por.
El conspicu brunzit d’èlitres amenaça la carn dels bons
sentiments que tenien els invasors d’aquesta gegantina
massa inert d’esmicolats sentiments atàvics. La set s’imposa.


Una miríada de grutes capil·lars frenèticament solcada
per la vida invertebrada dels sentits anima la pell
amb una història que s’expressa en freqüències hertzianes,
però a vegades, amb voluntat, podem trobar també
en petits pots transparents de música congelada.
Els rèptils s’han fet amb els turons de les àrides regions
plenes de signes atzarosament col·locats, cristal·litzant
el sentit. Les vívores s’alimenten del sentit dels verbs;
formacions salines que els confereixen la capacitat de
moviment. Sibil·la, sibil·la! Oh bífida llengua, remou
els sentiments dels mamífers absurds, i atreu-los al jaç
de mort on els esperen els nostres famolencs aparells.

primera consigna

Espill de l'infinit

Espill de l'infinit
Remor dels segons
Miratge del temps
Lletania sense tornaveu
Pèndol sense moviment
Imatge sense records

On ets?

Sóc amb tu
No em veus?
Sóc en tu i per a tu
Tots vosaltres em fileu
No ho veieu?
Sense portes
Sense finestres
En el racó més allunyat
Reflexo l'eternitat
Repeteixo l'infinit
Sóc pertot només
Perquè sóc

*

La superfície polida
no absorbeix la pols;
ni el record ni la llum
la mullen. Rellisca
el vent sobre les soles,
serpentejant com cabell
d'heroïna amputada.
Porcellana lunar congelada
on escups la pasta de dents
tacada de sang a la nit.

Penombra

Si t’evoco ho he de fer
A les fosques
O bé sota una llum
Que dibuixi ombres
En una penombra
Sense punts ni comes
Ni mitges esparracades
Foscúria alcohòlica

Verbalitzo un tros
De pell i uns ulls avellana
La inconstància és la veïna
Calidoscopi de fum

Ni formes ni rimes
Ni recargolades síl·labes
Tu i jo
Sols
Conjurant una intimitat
Imaginada