Consigna 2: Deserts

Somos desiertos, pero desiertos poblados de tribus, de faunas, de floras. Empleamos el tiempo en colocar esas tribus, en disponerlas de otra forma, en eliminar algunas, en hacer prosperar otras. Pero todas esas poblaciones, todas esas muchedumbres, no impiden el desierto, que es nuestra ascesis misma; al contrario, lo habitan, pasan por él, sobre él. (...). El desierto, la experimentación con uno mismo, es nuestra única identidad, la única posibilidad para todas las combinaciones que nos habitan.

Gilles Deleuze

Salobre

M'aguaita el repicar d'un cisell
que sotja nòmades projectats al buit.
Un home
enmascarat, de pell bruna, empunya
l'escarpet i fa saltar bocincs
blancs de sal. Insistent, disminueix la pilastra.
Minvant. Minvant.
Busco de llepar el terra cercant entre les esquerdes
l'aresta que em retorni a la calor d'un cos esquerp
ple també
d'arestes agrestes.
Atissada pels vents, sense equilibri
la meva llengua no s'hi atança prou.
Però de cop, caic i clavo
les ungles a la sal
i llepo
i sóc sal, i la sal sóc jo
desaparegut l'estrany de pell bruna
l'esgarrifança pel fàstic i el gust
de sentir
que esdevinc salobre.

SOM (no hem de tenir por)

Dedicat a Jessica

Som l'espill esquinçat de l'infinit
que cerca en una foscor sense tornaveu
els bocins que el reflexteixin.

Som la necessària contingència
de l'eterna cadena
d'infinites combinacions
que ens uneix sense remei.

Som els fragments del trencaclosques
de l'existència
sense resposta.

Som la tribu del desert sense sorra
que sota un cel
llunyà i indiferent
fa de la llibertat
necessitat
i amb el seu solc nòmada
fa sorra però no petjades.

Som els nusos dels fràgils fils
de la teranyina sense fi
que tots junts filem
des del nostre racó.

Som la remor dels nostres avantpassats
que en els nostres gestos i les nostres mirades
són testimonis del seu futur.

Som els records dels nostres fills
i ens han d'oblidar
per poder habitar.


No hem de tenir por
de la foscor
no hem de tèmer
l'oblit.
Només hem de filar els fils
i mai serem sols.

Fragment èpic d'un poema no escrit sobre la pell

Estant en contacte, el lloc més desert posa en marxa
els vasos comunicants de l’ànima i la superfície roent
s’omple de les deixalles de mil formigues barallades.
Al teatre d’operacions hi suren aspectes coneguts
i d’altres que mai seran etiquetats, ni tan sols seran besats
per descuit una nit freda, colpejada pels xiulets de sorra.
S’evaporen els humors dels menys heroics. Les quimeres
floten, són estels a ras de terra que, maldestres,
no aconseguim d’envolar per manca de brisa i set i son,
i tot un devessall de tensions que aixequen penons
múscul endins, disposades a batalla, fent enrenou:
Ara toquen corns de guerra i colpegen els escuts arrancant
el trot dels seus corsers, cridant contra el salobre record.


Una tropa racional que s’alimenta de cristalls de rosada,
disposada a malviure sobre el tapís de dunes vermelles
per imposar l’oblit als tres cents malvats amagats en coves
prop d’aquí, no sé on, però sempre a l’aguait, a l’encalç
dels nobles propòsits, a punt, altre cop, de fer seu el cos.
Col·lisiona l’astre contra terra i s’incendien els valors;
que la moral duu massa errors i prop de la desgràcia
colgada es troba i s’adorm amb l’orella parada al miler
de rumors que la tornen esclava de la nit i de la por.
El conspicu brunzit d’èlitres amenaça la carn dels bons
sentiments que tenien els invasors d’aquesta gegantina
massa inert d’esmicolats sentiments atàvics. La set s’imposa.


Una miríada de grutes capil·lars frenèticament solcada
per la vida invertebrada dels sentits anima la pell
amb una història que s’expressa en freqüències hertzianes,
però a vegades, amb voluntat, podem trobar també
en petits pots transparents de música congelada.
Els rèptils s’han fet amb els turons de les àrides regions
plenes de signes atzarosament col·locats, cristal·litzant
el sentit. Les vívores s’alimenten del sentit dels verbs;
formacions salines que els confereixen la capacitat de
moviment. Sibil·la, sibil·la! Oh bífida llengua, remou
els sentiments dels mamífers absurds, i atreu-los al jaç
de mort on els esperen els nostres famolencs aparells.

primera consigna

Espill de l'infinit

Espill de l'infinit
Remor dels segons
Miratge del temps
Lletania sense tornaveu
Pèndol sense moviment
Imatge sense records

On ets?

Sóc amb tu
No em veus?
Sóc en tu i per a tu
Tots vosaltres em fileu
No ho veieu?
Sense portes
Sense finestres
En el racó més allunyat
Reflexo l'eternitat
Repeteixo l'infinit
Sóc pertot només
Perquè sóc

*

La superfície polida
no absorbeix la pols;
ni el record ni la llum
la mullen. Rellisca
el vent sobre les soles,
serpentejant com cabell
d'heroïna amputada.
Porcellana lunar congelada
on escups la pasta de dents
tacada de sang a la nit.

Penombra

Si t’evoco ho he de fer
A les fosques
O bé sota una llum
Que dibuixi ombres
En una penombra
Sense punts ni comes
Ni mitges esparracades
Foscúria alcohòlica

Verbalitzo un tros
De pell i uns ulls avellana
La inconstància és la veïna
Calidoscopi de fum

Ni formes ni rimes
Ni recargolades síl·labes
Tu i jo
Sols
Conjurant una intimitat
Imaginada