consigna 3

el Pare Noel / l'home del sac

El terror dins de casa

Nombroses pel·lícules de terror, llegendes urbanes, somnis de mitjanit i temors ocults que no ens volem confessar a nosaltres mateixos ens informen i avisen que no hem de confiar en paios amb barbes blanques i llargues i que entren per les xemeneies.
Un sac ple de joguines (d'on les treu? explotació laboral dels seus follets? les roba dels altres nens? I si no són joguines?); treball nocturn (quan tots els nens dormen les seves dolces esperances de futur, quan més fàcil és atacar-los desprevinguts i indefensos); barbes benfrondoses y canoses (per ocultar què? cicatrius dels nens que s'han defensat fins al final?); Una panxa ben rodona y plena (treballant només un cop l'any no és estrany, però què menja per estar tan formós, amb el fred que fa a Lapònia?); Un vestit vermell (hortera? per no ser atropellat pels camells dels tres de l'orient? per la coca-cola? per que no es vegin les taques de sang de les seves víctimes?); Una rillota burda i estúpida (hoh-hoh-hoh... qui collons riu així?)... I així moltes altres característiques que fan del pare noel un ésser més aviat sospitós...
En el fons el que ens fa por del pare noel és el mateix que del pallasso de It. Aquella afabilitat fictícia, aquella foscor brunyida amagada darrere l'aparença còmica i amical...
Cthulhu, Alien, la Medussa, Pinhead, la Cosa, ens donen el calfred del desconegut, de la foscor en estat pur, del forat negre engolidor entre les estrelles que s'apaguen més enllà de la nostra galàxia.
Però Santa Claus i el pallasso d'It i la nau espaial de 2001 ens donen el calfred de l'unheimlich, d'allò conegut i proper, però de doble cara, allò que creiem conèixer, però que se'ns escapa, allò que fa que mirem de reüll al nou veí quan puja amb nosaltres a l'ascensor, tement que en el fons, tan simpàtic i afable com sembla, practiqui rites incomprensibles per nosaltres, formi part de societats secretes que volen dominar el món des de les catacombes de l'esperit... Allò conegut i proper, tan conegut i proper que no volem ni mirar-nos a nosaltres mateixos, i deixem que siguin els somnis i les drogues els que ens deixin un tast d'aquest altre món, d'aquest altre jo magmàtic incontrolable que ens fa por... perquè ens agradaria poder-lo conèixer, sentir-lo de dia també, a la llum del sol, no un jeckyl i Hyde sinó un jeckylhyde que ens permetés fer totes aquelles aventures espirituals i vitals que no ens atrevim.

El verb "portar"

L'home del sac és baix com un champiñón. El pare Nadal és rechoncho i un poc vacilón. Les seves respectives feines estan relacionades. Un s'emporta els nens que es porten malament i l'altre porta regals als nens que es porten bé. Però el que realment ens preocupa és: què farien aquests dos personatges sense el verb portar? L'home del sac podria robar els nens que fessin dolenteries, o segrestar els nens que fan enfadar els pares, o agafar els nens que no compleixen les normes. Però sona a delinqüent o a boletaire. El pare Nadal podria deixar els regals als nens que han sigut bons, o transportar fins les cases dels bons jans els regals requerits, o cumplir els seus designis com a missatger de cars presents. Però sona a destí o a transportista. Els regals es porten, els nens s'emporten. Els regals se'ls emporten els nens que importen mà d'obra barata i que exporten il·lusió que no es porta gaire a països amb poca renta, amb la qual cosa es produeix stock il·lusori, que s'incinera o es porta amb camions de residus als llocs on viuen els nens amb poc stock i es fan grans muntanyes de merda il·lusòria i grans núvols d'aire il·lusori. I algun nen puja fins al cim sota els núvols bruts amb els peus, un nen que no creu que mai ningú li porti res i que com a molt se l'emportarà alguna guerra o alguna fam o la sida però que té la il·lusió d'arribar al cim i ho fa. Cada cop que fem un cim fem un gol a l'stock: stock 0, escalador 1.

Consigna 2: Deserts

Somos desiertos, pero desiertos poblados de tribus, de faunas, de floras. Empleamos el tiempo en colocar esas tribus, en disponerlas de otra forma, en eliminar algunas, en hacer prosperar otras. Pero todas esas poblaciones, todas esas muchedumbres, no impiden el desierto, que es nuestra ascesis misma; al contrario, lo habitan, pasan por él, sobre él. (...). El desierto, la experimentación con uno mismo, es nuestra única identidad, la única posibilidad para todas las combinaciones que nos habitan.

Gilles Deleuze

Salobre

M'aguaita el repicar d'un cisell
que sotja nòmades projectats al buit.
Un home
enmascarat, de pell bruna, empunya
l'escarpet i fa saltar bocincs
blancs de sal. Insistent, disminueix la pilastra.
Minvant. Minvant.
Busco de llepar el terra cercant entre les esquerdes
l'aresta que em retorni a la calor d'un cos esquerp
ple també
d'arestes agrestes.
Atissada pels vents, sense equilibri
la meva llengua no s'hi atança prou.
Però de cop, caic i clavo
les ungles a la sal
i llepo
i sóc sal, i la sal sóc jo
desaparegut l'estrany de pell bruna
l'esgarrifança pel fàstic i el gust
de sentir
que esdevinc salobre.

SOM (no hem de tenir por)

Dedicat a Jessica

Som l'espill esquinçat de l'infinit
que cerca en una foscor sense tornaveu
els bocins que el reflexteixin.

Som la necessària contingència
de l'eterna cadena
d'infinites combinacions
que ens uneix sense remei.

Som els fragments del trencaclosques
de l'existència
sense resposta.

Som la tribu del desert sense sorra
que sota un cel
llunyà i indiferent
fa de la llibertat
necessitat
i amb el seu solc nòmada
fa sorra però no petjades.

Som els nusos dels fràgils fils
de la teranyina sense fi
que tots junts filem
des del nostre racó.

Som la remor dels nostres avantpassats
que en els nostres gestos i les nostres mirades
són testimonis del seu futur.

Som els records dels nostres fills
i ens han d'oblidar
per poder habitar.


No hem de tenir por
de la foscor
no hem de tèmer
l'oblit.
Només hem de filar els fils
i mai serem sols.

Fragment èpic d'un poema no escrit sobre la pell

Estant en contacte, el lloc més desert posa en marxa
els vasos comunicants de l’ànima i la superfície roent
s’omple de les deixalles de mil formigues barallades.
Al teatre d’operacions hi suren aspectes coneguts
i d’altres que mai seran etiquetats, ni tan sols seran besats
per descuit una nit freda, colpejada pels xiulets de sorra.
S’evaporen els humors dels menys heroics. Les quimeres
floten, són estels a ras de terra que, maldestres,
no aconseguim d’envolar per manca de brisa i set i son,
i tot un devessall de tensions que aixequen penons
múscul endins, disposades a batalla, fent enrenou:
Ara toquen corns de guerra i colpegen els escuts arrancant
el trot dels seus corsers, cridant contra el salobre record.


Una tropa racional que s’alimenta de cristalls de rosada,
disposada a malviure sobre el tapís de dunes vermelles
per imposar l’oblit als tres cents malvats amagats en coves
prop d’aquí, no sé on, però sempre a l’aguait, a l’encalç
dels nobles propòsits, a punt, altre cop, de fer seu el cos.
Col·lisiona l’astre contra terra i s’incendien els valors;
que la moral duu massa errors i prop de la desgràcia
colgada es troba i s’adorm amb l’orella parada al miler
de rumors que la tornen esclava de la nit i de la por.
El conspicu brunzit d’èlitres amenaça la carn dels bons
sentiments que tenien els invasors d’aquesta gegantina
massa inert d’esmicolats sentiments atàvics. La set s’imposa.


Una miríada de grutes capil·lars frenèticament solcada
per la vida invertebrada dels sentits anima la pell
amb una història que s’expressa en freqüències hertzianes,
però a vegades, amb voluntat, podem trobar també
en petits pots transparents de música congelada.
Els rèptils s’han fet amb els turons de les àrides regions
plenes de signes atzarosament col·locats, cristal·litzant
el sentit. Les vívores s’alimenten del sentit dels verbs;
formacions salines que els confereixen la capacitat de
moviment. Sibil·la, sibil·la! Oh bífida llengua, remou
els sentiments dels mamífers absurds, i atreu-los al jaç
de mort on els esperen els nostres famolencs aparells.

primera consigna

Espill de l'infinit

Espill de l'infinit
Remor dels segons
Miratge del temps
Lletania sense tornaveu
Pèndol sense moviment
Imatge sense records

On ets?

Sóc amb tu
No em veus?
Sóc en tu i per a tu
Tots vosaltres em fileu
No ho veieu?
Sense portes
Sense finestres
En el racó més allunyat
Reflexo l'eternitat
Repeteixo l'infinit
Sóc pertot només
Perquè sóc

*

La superfície polida
no absorbeix la pols;
ni el record ni la llum
la mullen. Rellisca
el vent sobre les soles,
serpentejant com cabell
d'heroïna amputada.
Porcellana lunar congelada
on escups la pasta de dents
tacada de sang a la nit.